L´autèntic MountainBike

Lliures, per fi lliures, tu i jo sols, ningú més. Avancem cap on no sabem, però seguim endavant. Sense parar, sense mirar enrera. Sóm feliços, estem fent el que més ens agrada. Segurament vam ser creats per això mateix, per pedalar!

El poble cada cop és més lluny i els sorolls urbans cada cop són menys apreciables. Travessem les últimes granges i finques domesticades i ens posem per un corriol salvatge, ple de pols, destrossat per la petjada motoritzada de l´ovella negra de la nostra família. No m´agrada! Cal anar encara més lluny!

El corriol enreguerat s´acaba i la remor dels cotxes es torna a sentir. La via consumista de benzina és aprop, ni pensaments d´anar-la a trobar; cal fugir en la direcció oposada! Ens endinsem per entre camps d´ordi sembrats però moribunds i aprofitem la petjada agonitzant que han deixat els tractors per seguir endavant.
Ens passem una bona estona juguetejant entre trossos, caminets i pistes forestals, avançant i a cops tornant enrere en trobar que no podem seguir progressant en la mateixa direcció a voltes pel "mur" d´un bosc espès, a voltes una masia amb gossos famolencs o fins i tot a voltes per la mirada d´un pagès desafiant que no soporta ser violat en el seu espai intim que delimita una vella cadena entreoberta al mig del camí.

Ara estem ja en terra de ningú, hem agafat un camí pedregós, en pujada, renoi quina pujada! Sort que tu no et queixes mai i a mi avui les cames em van soles, com si aquest oxigen pur arribés a cadascuna de les seves fibres musculars sense passar per l´aduana dels pulmons i les contragués per via directa.
Els kilòmetres, per sensacions transcorren ràpidament, tot i que la velocitat no és gens alta, però fem el que ens agrada i gaudim de cada tom de cames que etzibo als teus pedals, de cada animalet que s´atabala al nostre passar, del vent que bufa i que aquí entre els arbres es torna més de tacte brisenc i a sobre ens porta olors! Unes olors que feia segles que ni tu ni jo experimentàvem.

La pujada ja s´acaba, però al cim de la carena ens espera un gran premi. L´ermita que tants cops va veure passar caminants cap a l´altre costat de la vall ens saluda frisant, doncs últimament sembla ser que ningú la visita. En tenir-nos enfront seu, decideix obsequiar-nos amb la vista clara i inacabable d´una vall que tot i no viure el seu millor moment es mostra com sempre verda i radiant.

Decidim que encara no en tenim prou! que esgotarem el dia fins al final, i ens perdrem per camins innumerables cap a l´altre cantó de muntanya; el cantó desconegut. Tot descobrint nous paratges em malaeixo a mi mateix per haver deixat de fer el que tant m´agrada durant tant de temps; i a la vegada dono les gràcies a la meva acompanyant per haver-me possibilitat aquest retorn tan fantàstic.

Quan la tonalitat del camí i de la vegetació agafa colors més foscos i apagats, ens adonem que és l´hora de fer mitja volta, d´iniciar el retorn…a no ser que vulguem perllongar el nostre contacte natural tota la nit.

En tornar a passar pel cim comprovem que estem en un lloc diferent; els colors del cel han canviat; el blau ha deixat pas a uns tons vermells i ataronjats que ens fan restar allí envadalits una bona estona, tot i que de ben segur ja no ens dona temps d´arribar a casa amb cert grau de claror.

Quan despertem d´aquell somni ens posem tots dos a donar pedals costa avall, ara ja sense poder contemplar el paisatge tant per manca de Sol com per manca de temps. Encara resta una bona estona fins arribar al poble i caldrà escurçar el camí. Per tant tot i la llum traidora que resta, ens atrevim a agafar una trialera d´aquelles de les més salvatges, només domesticables per algunes privilegiades com tu. I sort en tinc del control que em dones baixant per aquesta pendent tan extrema!

Empassant-nos pedres de tots tamanys, arrels i reguerons arribem al camí de la vall amb un ull al terra que trepitgem i un altre al rellotge que ens marca el nostre amic solar.

Sí, impressionant paradoxa, la natura estressant-nos, disfressant-se d´urbis, posant-nos hora per arribar a la dutxa i a taula, amb la torrada de rigor que ja sembla estar-se refredant molt abans de començar-se a fer.

És la natura? Ò sóc jo? Doncs evidenment les presses són solsament meves i de retruc t´etresso a tu! Tot i que tu no saps queixar-te i fas veure que aquest ritme infernal ja et va bé.

Així doncs no cal córrer! Gaudirem fins al final d´aquesta sortida màgica; ja que avui res no pot ser millor que això; una experiència mística amb la natura, amb tu i amb mi mateix, amb la meva part desconeguda.

Després del pas per la vila veïna, ja amb tots els fanals encesos, tastem per una estona el ditxós asfalt; desafiant el perill de ser ningunejats per qualsevol conductor insensible a les nostres experiències del dia.

Seguidament recobrem la sensació d´estar trepitjant terra ferma, entre blat i ordi, granges i masies semiabandonades.

El poble ja és aprop, la seva llum artificial ens diu que hem d´anar cap allà, però nosaltres gaudim dels últims metres junts i ens deixem acaronar una estona més per la foscor i per la fresca que ens ha deixat el Sol en dir-nos definitivament “fins demà”.

En tocar de nou l´asfalt urbà ens preguntem si val la pena explicar a algú el que acabem de viure junts. Potser els agafa ganes a tots de cop de sentir totes aquestes emocions que l´espècie humana té oblidades i amb això ens espatlla la nostra pròxima cita d´amor a la natura.

En entrar per la porta de casa l´olor del sopar em fa aparcar-te al garatge, em sap greu el fet de que no podràs compartir amb mí la torrada però pensa que hem compartit una cosa molt més especial, una autèntica jornada de MountainBike! Fins la pròxima! Estic segur que ens veurem molt aviat.